Diccionari de medicina en català

El Departament de Salut i l’Arxiu Nacional de Catalunya han digitalitzat el Diccionari de medicina de Corachan de 1936, l’obra que va assentar les bases al segle XX del modern llenguatge mèdic en català.

El Diccionari de medicina va ser una obra pionera en l’àmbit de les ciències de la salut i de la medicina en català. L’any 1930 l’Associació de Metges de Llengua Catalana el va encarregar al doctor Corachan, qui va coordinar un equip nombrós d’experts dels àmbits de la medicina i de les lletres, motiu pel qual també és conegut com a «Diccionari Corachan». Tot i que es va començar a publicar en fascicles el 1932, va ser presentat íntegrament el juliol de 1936, pocs dies abans de l’inici de la Guerra Civil.

Durant el franquisme, el Diccionari de medicina va formar part de les publicacions prohibides pel règim. Tanmateix, se’n van dipositar alguns exemplars al soterrani del Casal del Metge (aleshores seu de l’Acadèmia) i al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest dipòsit va ser custodiat per l’oficial major del Col·legi de Metges, que en va fer una distribució discreta i selectiva, ja que només l’oferia, ben embolicat en paper de diari, a les persones que creia que guardarien el seu secret. Aquest fet, sens dubte, va contribuir a la seva conservació i posterior recuperació als anys vuitanta i noranta com a fonament lexicogràfic del Diccionari enciclopèdic de medicina (1990).

Restaurada la Generalitat de Catalunya, l’aleshores Conselleria de Sanitat i Assistència Social, davant la manca de seguretat a l’hora d’escriure correctament en català el nom de les malalties en les publicacions que es començaven a editar, va aconseguir un exemplar del «Corachan» del Col·legi de Metges de Barcelona. És justament aquest exemplar, conservat pel Departament de Salut al llarg dels darrers quaranta anys, el que s’ofereix ara digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya amb el coneixement i l’autorització dels hereus del doctor Corachan.

El Diccionari consta de 829 pàgines; inclou un vocabulari català-castellà i un de francès-català, i conté els pròlegs d’August Pi i Sunyer, que era aleshores president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, i també de Pompeu Fabra, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual enguany es commemoren els 150 anys del naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana.

Els objectius d’aquesta publicació eren donar una eina per escriure els termes mèdics en català correctament i amb precisió, poder copsar millor les expressions que empraven els malalts i interpretar amb exactitud els manuscrits de medicina antics; tot això en el context d’una disciplina que des de finals del segle xix havia evolucionat ràpidament, fet que havia afavorit la introducció de neologismes i manlleus d’altres llengües. El Diccionari va servir per adaptar al català termes d’origen grecollatí molt sovint traduïts defectuosament directament del castellà. Es tractava, doncs, d’una eina valuosa i necessària per fixar, ordenar i normalitzar el lèxic mèdic que ha esdevingut amb el pas del temps patrimoni cultural i lingüístic del català modern.