panteixar v

Respirar agitadament, de manera convulsiva, amb fatiga.

Després de la cursa tots els corredors panteixaven.

També: pantaixar

Etimologia

Del llatí phantasiare, pronunciat vulgarment pantasiare, ‘somiar, tenir un mal son’, derivat de phantasia, i aquest, del grec phantasía [φαντασία], ‘imatge, aparició; imaginació’; el mot prengué el sentit català per la respiració agitada que sol provocar un malson.

Usos

En Llisot va agafar el gosset amb totes dues mans, com aquell qui sosté un meló, i girant sobre el propi cos, féu una flexió per quedar assegut a l’herba.

   En Llisot es mirava el gosset, que encara panteixava de l’esforç fet per escapar-se. El feia giragonsar, li inspeccionava la panxa, les orelles, el morro.

   —D’on has sortit, tu?

   Gratà una mica el caparró de la bèstia, que sentí per primera vegada des del matí anterior aquella sensació de companyia, d’acontentament que els petits tenen quan els demostren afecte.

Josep Vallverdú, Rovelló (1969)