esperear-se v

Estirar els músculs de tot el cos i especialment els dels braços i els de les cames, tot badallant alhora, per desentumir-nos i llevar-nos la perea (o peresa) de damunt.

Esperear-se és molt bo per a la salut, t’ho dic jo.

El gat s’espereà després de dormir tota la vesprada.

Esperear-se com un gat: esperear-se molt a gust.

També: esperesar-se.

Etimologia

Variant d’esperesar-se, ‘desemperesir-se’, de peresa, del llatí pigritia, mateix significat, derivat de piger, -gra, -grum, ‘peresós’.

Usos

—Així em porte jo amb els amics, compare llop. Tu encara no saps bé on ratlle! —comentà la rabosa.

El llop es va esperear al solet d’hivern que feia allí.

—He pensat —va dir després tot i acotant les orelles en un gest de bonhomia—, ja que t’has portat tan bé, que em cal convidar-te.

Enric Valor, «Comencilda, Secundina i Acabilda», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)

Es fa de nit amb suavitat i ix la lluna ben il·luminada. Apareix el mariner, que s’esperea quan s’alça de terra, sobre l’arena de la platja.

Josep Palomero, «L’estranger de pell de seda fina», dins Elogi de Borriana (Agrupació Borrianenca de Cultura, 2021)