escuranda f

Vaixella i atuells de cuina que s’han d’escurar o rentar; aigüerada.

Aquest mot s’usa a les terres de l’Ebre i al Baix Maestrat; en altres bandes es diu escurada.

Etimologia

Si consulteu el DCVB, llegireu que aquest nom es forma a partir del verb escurar i el sufix -anda, «que representa la terminació del participi de futur llatí». De totes maneres, sembla que aquesta paraula no segueix el paradigma del participi de futur, sinó el del gerundiu, que era un adjectiu verbal amb valor passiu (amandus, -a, -um: ‘aquell qui ha d’ésser estimat’). Per tant, el sentit literal d’aquesta paraula seria «els objectes que han de ser escurats».

Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019)

Usos

La cuina era tota per a la mare, amb un fogó i un fornet de llenya a la vora de la porta d’entrada i una pica de marbre, on sovint quedava escuranda endarrerida, i era grossa per encabir-hi dos adults arrupits. Si el pare veia que els nens s’entretenien massa estona entre les faldilles de la mare, els treia cap a la sala d’estar i els deia que no hi havien de fer res, allà.

Laia Viñas, Les closques (Barcelona: L’Altra, 2021)