engrut m

Capa de substància sobreposada, especialment de brutícia, que es forma i amassa sobre la pell, els vestits, etc.

Té el coll de l’americana ple d’engrut.

Els mobles de la casa tenien mig dit d’engrut.

«On hi ha engrut, si no és avui és demà que put» (Víctor Català, Quincalla).

Etimologia

Encreuament del llatí tardà glus, glutis, llatí gluten, ‘aiguacuit, goma’, amb el germànic gruts, ‘farinetes’.

Usos

Recordat en aquesta casa, en aquest quarto de bany sideral amb engrut de tantes generacions, tot això fa una pena infinita. D’alguna manera, he hagut de deixar l’única dona a qui he estimat realment, m’he trobat en la insofrible situació de fer el cor fort i dir adéu a uns anys irrepetibles de la meua vida...

Joan Garí, El balneari (València: Tres i Quatre, 2013)

Al Caire, el Clot, la mar de Formentera,

tu em rentes l’ésser quan sóc tot engrut,

tossut, cabut, cairut i caparrut,

i em fas ser l’home que sóc i no era…

Carles Rebassa, Sons bruts (Barcelona: Proa, 2019)