norai m

Amarrador; pilar, estaca o argolla en què hom amarra un vaixell. 

Etimologia

D’origen incert, possiblement d’una forma preromana norage o nurage, fàcilment relacionable amb el sard logudorès nuraghe, ‘monument megalític prehistòric’, reduït sovint a un bloc de pedra apte per a fer d’amarrador.

Usos

A Cadaqués és paraula molt viva, i a la badia hi ha molts norais: formes còniques de més d’un metre d’alçària, construïdes en pedra per a amarrar les embarcacions importants.

Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)

I heus aquí el seu Jordi. I heus aquí les seves fes. Tant l’un com les altres constituïen els seus recursos, els punts on aferrar-se; els norais on subjectar el seu vaixell anímic, ansiós en tot moment de salpar a l’encalç de (o en qualsevol cas preservar) una puresa i una llibertat a les quals el seu esperit no estava disposat a renunciar...

Pau Riba, Sa meu mare (Barcelona: Ara Llibres, 2014)