condícia f

Mirament en l’ordre i la netedat de les coses.

Fa les feines de la casa amb molta condícia.

Són una gent sense condícia: a casa d’ells tot ho tenen de qualsevol manera.

Etimologia

Del llatí cognitus, ‘coneixedor’, a través de l’antic coinde, ‘bonic’, dit de gent sensible a arreglar-se, d’on coindia, condia, ‘primmirament’, amb influx del sufix -ícia. Més mots de la mateixa família són coneixement, cognitiu, ignorant, noble, notícia i noció.

Usos

S’explicaven secrets i s’enviaven missatges al mòbil que deien: «Petons de diumenge» i coses així. Però un cop que el senyor Soro li va voler tocar la cama, ella es va apartar i va dir que no estava depilada. A ell li va semblar que allò era un senyal de molta condícia o que potser l’havien violada i que ara els homes li feien por.

Empar Moliner, «Un mètode per dormir sense plorar», dins No hi ha terceres persones (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)

El que un dia és rebutjable i condemnable, corren els anys i es converteix en comú, correcte, neutre. Només cal una mica de sang freda. Fins i tot, a vegades no és cap paraula vulgar, realment, sinó tan sols un malentès. Com ara professó, una paraula comuna a la mateixa altura —en moralitat, bones maneres i condícia— que processó.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021)